I QUEIXALETS TAMBÉ
General 26 de abril del 2010
Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.
— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.
—Eeeeeh, Eeeeeh! —s’oïa en la fosca.
Sí que plorava un criançó, i ben prop. Davall a pleret entre els oms. Se’l va sentir a la vora.
—Eeeeh, eeeeh!
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.
— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot car de l’infant , i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.
En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.
— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.
— Aiii!
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa —i desobedient també!—. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però cà!…
Això que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criaçó, va seguir la costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.
—Escolte, bona dona— digué Toneta sense poder estar-se’n.
La vellarda no va respondre, com si no l’hages oïda.
—Quin fred que fa aquesta nit!— que va prosseguir Toneta.
Res, la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
—Escolte, escolte, bona dona! Sap que m’ha passat venint?
La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.
—Escolte, escolte— cridava ja anguniosa —He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava… i m’ha mostrat uns queixalots!…
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:
—Són com aquestos?— preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una tela negra ho va tapar tot.
Quan retornà, era a casa seua gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora dels safareig de la font.
DANI MIQUEL + DOS A BARNA
General 12 de abril del 2010
Aquest dissabte 17 d’abril, anem invitats per espaiPaísValenvià
a les Barcelones.
A les 12:00 actuarem al pg Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Sant Antoni Mª Claret): Dani Miquel amb Josep Alcover i Rafa Solves (que tres) fent l’espectacle MUSIQUERIES.
LA PARABOLA
CONTE 5 de març del 2010
El mestre sufí explicava sempre una paràbola en finalitzar la classe, però els alumnes no sempre n’entenien el sentit.
- Mestre -va dir un d’ells una vesprada-, tu ens expliques els contes però no ens expliques mai el seu significat…
- Et demane perdó per això -es disculpà el mestre-. Permet que en senyal de reparació et convide a una poma.
- Gràcies mestre -respongué afalagat el deixeble.
- M’agradaria, per tal d’obsequiar-te, pelar-te la poma jo mateix. Em permets?
- Sí, moltes gràcies -digué l’alumne.
- T’agradaria que, ja que tinc a la meva mà el ganivet, te la talle en trossos per tal que et sigua més còmode?
- M’encantaria, però no voldria abusar de la teva hospitalitat, mestre.
- No és un abús si jo t’ho ofereixc. Només desitje complaure’t. Permete’m també que la mastegue abans de donar-te’la.
- No mestre, no m’agradaria que feres això! -es queixà sorprès el deixeble.
- Si jo vos explique el sentit de cada conte -digué el mestre després d’una pausa-, seria com donar-vos per menjar una fruita mastegada.
L’AUTORITAT DEL PROFESSORAT
ESCOLA 1 de març del 2010
Afortunadament els problemes greus de convivència als centre educatius suposen tan sols un 0’3 % del total de problemes que es detecten. Es ben cert, per altra banda que el clima a les aules no és el que era fa uns anys. Les circumstàncies aleshores eren diferents i portaria un estudi detallat enumerar-les ara totes,la qual cosa no és el meu propòsit.
Després de fer-nos amics del pit-roig, ara coneixerem altre pardalet: el Fumadet.
Li diuen Fumadet o cotxa fumada. Eixe nom li bé per que el mascle té el pit negre i el cap grisenc (com si s’haguera clavat dins d’un fumeral) i contrasta amb la seua cua roja que tenen tant el mascle com la femella.
El vorem sols a l’hivern (en la costa del nostre País) o durant tot l’any (en els pobles de l’interior). És fàcil que el veieu pels parcs, pels terrats i per la muntanya i si està nerviós el podreu escoltar com canta fent “tac- tac- tac”. Menja insectes i larves (com podeu vore a la foto) i això el fa molt apreciat per que controla els bitxos que es mengen als arbres.
POEMA AL SOL I A LA LLUNA
MUSICA 14 de febrer del 2010
Poema al sol i a la lluna
(Dani Miquel 1-2008)
-Hola pirats com esteu, enamorats ja es veu,
quina fortuna…Quant que m’agrada la lluna.
-He dormit en la pallissa (quina risa) amb el tio Caliu (que encara viu),
i ens a despertat un mussol…Quant que m’agrada el sol.
-Una gallina en sabates (barates), i un gos nugat en llonganisses (postisses),
i una dona vestida de dol…Quant que m’agrada el sol.
-Qui em compra una barraca (barata) que la tinc a vora mar (per a pescar),
té un arbre amb una pruna…Quant que m’agrada la lluna.
-He vist a l’home del sac (per un forat), i va buscant la bolangera (per l’era),
perquè diu que la vol…Quant que m’agrada el sol.
-El tribunal de les aigües (paraigües), ara reguem per goteig (quin mareig),
què s’ha fet de la sèquia moruna?.Quant que m’agrada la lluna.
-Demà menjarem paella (que vella), amb llenya de taronger (quin plaer),
ens caurà algun bunyol…Quan que m’agrada el sol.
-Deu pometes del pomer (tot sencer), a poc a poc es van caiguent (ho fa el vent),
i sols queda una…Quant que m’agrada la lluna.
-El Miquelet de la Seu (quin museu), s’obert com una magrana (que gana),
i les campanes van al vol…Quant que m’agrada el sol.
-Sequiol, poliol, caragol, verderol, col, juliol, trespol, portixol,
que acabe en una no hi ha ninguna…Quant que m’agrada la lluna, la lluna i el sol.
CONCERT SOLIDARI PER A HAITÍ
MUSICA 7 de febrer del 2010
Davant els devastadors efectes del terratrèmol que ha arrasat Haití, des de l’Assemblea de Joves Samarucs junt a altres organitzacions han programat un macro-concert per tal de recollir diners i d’enviar-los a les víctimes del sisme d’ Haití. L’esdeveniment tindrà lloc divendres 12 de febrer a L’Alcúdia.
MÉS I MILLOR EDUCACIÓ SENSE INNOVACIÓ?
ESCOLA 1 de febrer del 2010
Les iniciatives educatives que es plantegen lluny de motivar al professorat sols duen al descontent o al desconcert i a sobre ens dediquem a frenar la innovació.
És ben sabut per tots i totes que les modificacions en les lleis provoquen canvis però molt lentament, i en el cas de l’educació encara més. Sovint parlem de la necessitat d’establir una continuïtat per a obtindre un resultat, i l’experiència en la major part dels casos ens dona la raó. Són molts els exemples que coneguem de treball ben fet quan les circumstàncies permeten que es consolide un grup de treball estable i amb voluntat de millorar i canviar les situacions.
