Al setembre, qui tinga blat que sembre.

Al setembre, el vi està per vendre.

Al setembre, no fa caparruga el ventre.

En setembre, les cabres a la serra i el vi a la gerra.

A setembre carabasses.

El setembre s’endú els pous i eixuga les fonts

…i per entretenir-se va fer dir per tot el seu regne que cobriria d’or el xiquet que li anés a explicar una bona mentida.

Totes les famílies van enviar els seus fills, però cap de les mentides que li explicaven li agradava al rei, per què sempre les descobria.

Una vesprada es va presentar al palau el fill d’un home molt pobre.

-Senyor, us vinc a vore perquè em doneu els dines que deveu al meu pare.

-Al teu pare? Però jo ni tan sols se qui és el teu pare. Com vols que li dega diners?

-Doncs, si no li degueu diners, vol dir que us he dit una bona mentida i meresc que em cobriu d’or.

-Em sembla que encara no has dit cap mentida.

-Ah, no? Doncs pagueu-me el deute del meu pare!

El rei no hi va poder fer res. Aquell xiquet l’havia engantxat ben engantxat.

El pròxim dilluns 15 d’octubre a les 17:30 en la plaça Espanya, estarem en el riberenc poble de Carcaixent per cantar i jugar amb les nostres cançons tradicionals que un dia es van dormir i mira per on, ja van despertant-se…

Us esperem a totes i a tots, xiquets, xiquetes, mares, pares, iaios, iaies, gats i gossos… (bé, els gats i els gossos millor els deixem a casa, he. he, he).

Clica ací per entrar en la programació de Carcaixent

Aquest dissabte 20 d’octubre, apart de ser el meu aniversari, Dani Miquel + dos anem a actuar en el museu de belles Arts de Castelló, a les 19:00 (més o menys). Serà més llarg que redó?

Vos esperem!!!

Novembre humit, et farà ric.

Si per novembre trona, la collita serà bona.

De novembre cap allà, agafa la manta i no la deixes de la mà.

De tots Sants a Sant Andreu, quaranta dies vent, pluja, fred o neu.

El novembre a l’Alcúdia: mes de les lletres. (no rima però és veritat, he, he)

Les musiques d’aquest CD, en haver-les utilitzat per a diferents espectacles, restaren guardades en forma de partitura al calaix de l’oblit temps, temps, molt de temps… vos imagineu la música silenciada?.

Sóc alquimista musical, arreplegue tot tipus d’atifells sonors: greus, aguts, acústics, sopranos, ressonadors, ensordidors, sonalls, melòdics, sorollosos.. això si, cadascun amb el seu timbre (el timbre dels sons és com el carnet d’identitat de les persones).

Un dia les campanes, que no estan mai quetes, voltejant d’un lloc a un altre obriren el calaix de les partitures i es posaren a jugar amb les notes. Feren tan gran soroll que van despertar a tots els instruments.

-Eh!, que aquesta música es va fer per a mi- va dir el sacabutx

-ui!, com desafineu. -digué el senyor piano (que no pia).

-Deixeu volar la imaginació.-replicaren els reclams d’ocells.

Mentrestant les dolçaines preguntaven: -Aquesta música és tradicional?

-Prou!!! (Vaig dir jo) Que passa ací?

-Les campanes han encetat una melodia que el sacabutx coneixia, i tots la volen tocar! -va dir el tabal, com a portaritmeveu dels instruments.

-Doncs la tocarem tots. Vaig sentenciar.

-Com?

-Ens organitzarem amb tres grups:

Els instruments que han anat a escola formaran el primer grup.

Van anar el trombó, el piano, la guitarra…la família de saxos, del més alt fins al més tiple.

Al segon grup, tots els tècnics.

-Ètnics voldràs dir (aclaria la viola de roda).

-Si,si, tots els llegendaris.

-Els tradicionals si et dona igual (em replicà la dolçaina, que agafant al seu amic el flabiol van dansar fins a la viola de roda, la pandereta i altres).

-El tercer grup i últim, tota la resta: Instruments de joguina, atmosfèrics, reclams…

Aquestos de vore que els havia posat a l’altura dels demes, brollaven d’alegria. La melòdica, el dufeng piano, les campanes, les gallines, el tubul·lòfon, l’oceàndrum…

Vaig començar a repartir compassos i melodies, buscant un so especial amb els tres grups que havia organitzat. -Els instruments no poden ser mai un impediment per a fer música, pensava jo mentre barrejava el acordió de Pau amb la guitarra i les granotes. Després ho vaig embolicar tot junt per guardar-ho en format de CD. El nom estava clar, posaria una paraula que fera la mateixa funció que aquesta música: estar, no dir res, però estar; rampataplam, xecxequerrec, dumdervigudí, triquilitram… He!!!, triquilitram?, triquiliquè? TRIQUILISÒ.

Hei amics i amigues; m’he quedat Triquilidormit buscant uns “Calcetins perduts” en “El museu del temps” i vosaltres sense despertar-me. Menys mal que sempre hi ha algú que toca la campaneta i em fa obrir els ulls, així que ja em pose a actualitzar la web.

I recordeu que

¡¡¡AQUESTES NOTÍCIES, SON PER A COMENTARRR!!!

Qui en desembre vol festejar, prop del foc s’ha de posar.

Pel desembre, el ferd i el vent fan tremolar el més valent.

Si per desembre trona, la collita serà bona.

Si el desembre és congelat, tots els cucs haurà matat.

Als innocents de desembre vingau…tots i totes al Teatre la Clau.