CANÇONS DE L’ORATGE
 
 
Amics i amigues en aquest apartat aniré posant cançons per a que les aprengueu…

La serp de la terra blanca

(llegenda de l’Alcúdia)

Conten que a una casa aplegà un garbó de llenya dins el qual s’havia amagat una serpeta. en dita casa hi havia un nadó a qui sa mare alletava i estant en eixe quefer, endormiscada, asseguda a un balancí a l’ombra del corral, la serp aprofita per amorrar-se a l’altre mugró per traure-li la llet, i això sovintejà en altres ocasions fins que xiquet i serp es feren grans i tanmateix jugaven junts. Vingué un dia que els pares se n’adonaren i quedaren esglaiats en vore el perill i decidiren matar la serp, la qual se salvà pels plors del xiquet, que no acceptà la mort però es resignà que fora allunyada, i decidiren llançar-la al barranquet de la Terrablanca.

Dit barranquet era artificial, obert per obra de la sequia reial preparant el caixer de l’adreçament que mai es portà a cap, des del pont de l’Anguilo a la nòria de Santa Barbara. El caixer abandonat formava un barranquet a l’alteró de la Terrablanca, el fons del qual s’havia omplit de canyars, matolls i esbarzers que el feien impenetrable, i allí va anar a para la serp, creixent i engrandint, si més no, en la ment dels que coneixen la història. Eren molts el que deien que l’havien vista. Tenia el cap com el d’un home, barba i cabells blancs, i una llargada exorbitant. Eixia només de nit, motiu pel qual no podien fer més extensa la descripció. Però les seues petjades, unes traces ondulants, serpentejant, creuant la trilla en la terra del camí, sí que quedaven marcades. Jo mateix puc atestar haver-les vist, encara que hi havia qui deia que això ho havien fet arrosegant una botella per la pols del camí. Alguns ho atribuïen al propietari del bancal d’enfront, on conrreava una vinya, de les que ja en quedaven poques, i ja se sap que la por guarda la vinya.

Ferran Miquel Martnínez

 

La granota i el grill

Mireu, un dia estava descansant d’un d’eixos passeigs que faig pels afores del poblequan he pegat una bona fartada i estava xuplant un trosset de fenoll, perquè el meu pare diu que és molt bo per a fer la digestió, quan va aparéixer un teuladí que es quedà mirant-me de fit a fit. De sobte es posà a parlar i em va dir que m’apartara d’on estava assegut, doncs era l’únic lloc on hi havia un toll d’aigua i volia beure. Ràpidament em vaig alçar i aquell pardalet s’acostà al bassal i va assaciar la set. Una vegada va acabar es posà en un branquilló que hi havia al meu costat i em va contar aquesta història.

Diu que hi havia una vegada, fa molt de temps, quan era normal que ploguera i els llauradors es quedaven a casa fent espardenyes d’espart, els xiquets jugaven a tirar pedres a les basses per a que rebotaren i les xiquetes feien barquetes amb corfes de nou… be, fa moltíssim temps, hi havia un fangar on vivia una granota molt picardiosa que tenia els ulls posats en un grill que de tant en tant visitava el lloc. Ah, però us penseu que l’estimava? Doncs no, el que volia era menjar-se’l! Però aquell grill era molt astut i sempre li guardava una certa distància.

Els dos, la granota i el grill, feien vida de nits per que no els agradava el sol. La granota li feia preguntes amb la idea d’enganyar-lo.

–“Eh grill, tu saps nadar?”- li preguntava.

El grill, que sempre estava alerta, li contestava:

“No! A més la teua boca em fa por!”.

Amic grill, no passes pena, només vull convidar-te a sopar”, insistia la granota.

Amics, els dits!”, contestava el grill. “Deixa’m estar que ja t’he vist les intencions”.

Així passaven les nits aquella parella de dos, guardant-se les distàncies.

Però un dia d’estiu, un matí que feia molta, però que molta calor el fangar es va començar a assecar tant ràpidament, que la granota no tingué temps d’escapar d’aquell fang cada vegada més sòlid i s’hi va quedar atrapada. De fet es quedà petrificada. Sí, sí, no podia menejar-se i es va quedar tot el dia enfangada sota el sol. Amb la nit va arribar com sempre el grill i va veure la seua amiga la granota que s’havia quedat seca com un bacallar, pobreta. Ràpidament el grill se’n va anar a buscar aigua a un altre lloc.  La va trobar a la séquia d’un camp un poc allunyat d’on estava la granota. Pensa que pensaràs va trobar que amb una fulla de col li podia portar aigua per a que no es morira. Quants viatges feia el grill carregant l’aigua de la sèquia fins on es trobava la granota! Fins que va arribar un dia que va començar a ploure i aquell fangar es va fer blanet i la granota a poquet a poquet va anar soltant-se del fang i va poder eixir d’aquell embolic que la tenia atrapada. El fangar es va omplir d’aigua i la granota es va salvar. I el primer que va fer és anar-se’n a buscar al grill.

Tota contenta li va dir:

Eh, grill!! Dona’m la ma!

I el grill que no podia ni pensar de tant cansat que estava per l’esfoç d’haver-li portat aigua cada dia li la va donar. No se’n recordava que se’l volia menjar!.

Però la granota havia aprés una lliçó molt important que es diu SOLIDARITAT i li va dir:

Gràcies grill per haver-me salvat. A partir d’ara em faré vegetariana! Sabeu el que és ser vegetarià o vegetariana? Doncs que qui ho és no menja mai ni carn, ni peix, ni insectes. Per tant la granota no es menjaria el seu amic el grill per res del món.

Així és com el grill i la granota es feren amics per a sempre. El grill va pedre la por a acostar-se a la granota i la granota el va respectar sempre agraida per l’esforç solidari del grill que li va salvar la vida. Així és com acaba aquesta història de la granota i el grill.

Daniel Miquel i Antich.