Aquest dissabte estaré a Pego amb un un festival per recaptar diners per a fer una escola en Lota (Xile). Ale vingueu tots i totes i farem món, farem il·lusió, farem esperança i farem abraçades, farem estima, farem festa i farem que viure siga més bonic…Així de senzill.

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.

Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.

—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.

—Eeeeeh, Eeeeeh! —s’oïa en la fosca.

Sí que plorava un criançó, i ben prop.  Davall a pleret entre els oms. Se’l va sentir a la vora.

—Eeeeh, eeeeh!

A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.

— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!

Ella es compadia de tot car de l’infant , i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.

En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.

— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.

— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.

— Aiii!

La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.

Però Toneta era coratjosa —i desobedient també!—. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però cà!…

Això que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criaçó, va seguir la costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.

A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.

Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.

—Escolte, bona dona— digué Toneta sense poder estar-se’n.

La vellarda no va respondre, com si no l’hages oïda.

—Quin fred que fa aquesta nit!— que va prosseguir Toneta.

Res, la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.

—Escolte, escolte, bona dona! Sap que m’ha passat venint?

La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.

—Escolte, escolte— cridava ja anguniosa —He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava… i m’ha mostrat uns queixalots!…

La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:

—Són com aquestos?— preguntà.

I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!

Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una tela negra ho va tapar tot.

Aquest dissabte 17 d’abril, anem invitats per espaiPaísValenvià

a les Barcelones.

A les 12:00 actuarem al pg Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Sant Antoni Mª Claret): Dani Miquel amb Josep Alcover i Rafa Solves (que tres) fent l’espectacle MUSIQUERIES.

Després de fer-nos amics del pit-roig, ara coneixerem altre pardalet: el Fumadet.

Li diuen Fumadet o cotxa fumada. Eixe nom li bé per que el mascle té el pit negre i el cap grisenc (com si s’haguera clavat dins d’un fumeral) i contrasta amb la seua cua roja que tenen tant el mascle com la femella.

El vorem sols a l’hivern (en la costa del nostre País) o durant tot l’any (en els pobles de l’interior). És fàcil que el veieu pels parcs, pels terrats i per la muntanya i si està nerviós el podreu escoltar com canta fent “tac- tac- tac”.  Menja insectes i larves (com podeu vore a la foto) i això el fa molt apreciat per que controla els bitxos  que es mengen als arbres. 

 

 

 

 

Mireu de quina manera comencem l’any

 Vinga la risa

Com cada any des de fa cinc (!), el pròxim 28 de desembre, dia dels innocents ,farem el ‘ja tradicional’ Recital dels Innocents, al TEATRE LA CLAU.

La festa començarà a les 18:00 hores i no es sap quan acabarà (segur que a hora de sopar).

Esteu tots i totes convidats, l’entrada és gratuïta, l’eixida…

El divendres 4 de desembre feren practicament l’última actuació de Sonadors de la guaita al poble de l’Alcúdia per cel·lebrar els 5 anys de la COLLA LA ROSCA .

MUSIQUERIES

Amics i amigues vos presente Musiqueries, un grapat de cançons, jocs i propostes creatives que tenen la singularitat de tindre l’arrel clavada en la nostra terra, en la nostra cultura. Cançons que de forma directa o indirecta formen part del nostre caràcter, del nostre tarannà, de la nostra forma de viure i entendre la vida.

L’arrel d’aquestes cançons, tot i que té molt de temps, no s’ha assecat sinó que ha donat pas a un arbre immens que a tots i totes ens acull, ens fa ombra i ens dóna vida. De vosaltres depèn que done fruit, perquè igual que un arbre l’has cuidar, aquestes cançons les heu de cantar per a que es facen grans.

Moltes d’aquestes cançons me les ha cantat el veïnat o la meua família, són les cançons de sempre amb les que ens hem criat jugant a la vora de la llar o a prop d’una cabalosa sèquia.

Algunes d’elles segur que ja les conegueu o pot ser les haureu sentit d’un altra manera, per que estes cançons viatgen i quan es paren en un poble s’enduen un record d’ell adoptant una forma diferent, així he trobat que en cada lloc hi ha una cançó del caragol, una versada del sereno o una forma diferent de saber quin temps fa.

Trobareu cançons per cantar, per riure, per jugar, o per moltes coses més. Busqueu la utilitat! que segur que en trobareu, i sobretot gaudiu d’elles. Els majors al recordar-les i tornar-les a cantar, tanqueu els ulls i enyorareu moltes aventures i desventures, històries de les que parlar a casa amb el televisor apagat, al carrer, a la fresca,  a la plaça o en la tertúlia d’un bar.

Les nostres cançons són com els somriures: antics, personals, alegres i necessaris.

Preneu musiqueries una o dos vegades tots els dies i veureu com s’alegren les vostres vides!

Demà diumenge (el rei que es penge), a les 11:30, estaré en directe en el programa

“EL JARDÍ DE LES DELÍCIES“,

de radio 9, amb Amàlia Garrigós, presentant el llibre disc:

MUSIQUERIES