Després de fer-nos amics del pit-roig, ara coneixerem altre pardalet: el Fumadet.

Li diuen Fumadet o cotxa fumada. Eixe nom li bé per que el mascle té el pit negre i el cap grisenc (com si s’haguera clavat dins d’un fumeral) i contrasta amb la seua cua roja que tenen tant el mascle com la femella.

El vorem sols a l’hivern (en la costa del nostre País) o durant tot l’any (en els pobles de l’interior). És fàcil que el veieu pels parcs, pels terrats i per la muntanya i si està nerviós el podreu escoltar com canta fent “tac- tac- tac”.  Menja insectes i larves (com podeu vore a la foto) i això el fa molt apreciat per que controla els bitxos  que es mengen als arbres. 

 

 

 

 

Mireu de quina manera comencem l’any

 Vinga la risa

Com cada any des de fa cinc (!), el pròxim 28 de desembre, dia dels innocents ,farem el ‘ja tradicional’ Recital dels Innocents, al TEATRE LA CLAU.

La festa començarà a les 18:00 hores i no es sap quan acabarà (segur que a hora de sopar).

Esteu tots i totes convidats, l’entrada és gratuïta, l’eixida…

El divendres 4 de desembre feren practicament l’última actuació de Sonadors de la guaita al poble de l’Alcúdia per cel·lebrar els 5 anys de la COLLA LA ROSCA .

MUSIQUERIES

Amics i amigues vos presente Musiqueries, un grapat de cançons, jocs i propostes creatives que tenen la singularitat de tindre l’arrel clavada en la nostra terra, en la nostra cultura. Cançons que de forma directa o indirecta formen part del nostre caràcter, del nostre tarannà, de la nostra forma de viure i entendre la vida.

L’arrel d’aquestes cançons, tot i que té molt de temps, no s’ha assecat sinó que ha donat pas a un arbre immens que a tots i totes ens acull, ens fa ombra i ens dóna vida. De vosaltres depèn que done fruit, perquè igual que un arbre l’has cuidar, aquestes cançons les heu de cantar per a que es facen grans.

Moltes d’aquestes cançons me les ha cantat el veïnat o la meua família, són les cançons de sempre amb les que ens hem criat jugant a la vora de la llar o a prop d’una cabalosa sèquia.

Algunes d’elles segur que ja les conegueu o pot ser les haureu sentit d’un altra manera, per que estes cançons viatgen i quan es paren en un poble s’enduen un record d’ell adoptant una forma diferent, així he trobat que en cada lloc hi ha una cançó del caragol, una versada del sereno o una forma diferent de saber quin temps fa.

Trobareu cançons per cantar, per riure, per jugar, o per moltes coses més. Busqueu la utilitat! que segur que en trobareu, i sobretot gaudiu d’elles. Els majors al recordar-les i tornar-les a cantar, tanqueu els ulls i enyorareu moltes aventures i desventures, històries de les que parlar a casa amb el televisor apagat, al carrer, a la fresca,  a la plaça o en la tertúlia d’un bar.

Les nostres cançons són com els somriures: antics, personals, alegres i necessaris.

Preneu musiqueries una o dos vegades tots els dies i veureu com s’alegren les vostres vides!

Demà diumenge (el rei que es penge), a les 11:30, estaré en directe en el programa

“EL JARDÍ DE LES DELÍCIES“,

de radio 9, amb Amàlia Garrigós, presentant el llibre disc:

MUSIQUERIES

Aquets divendres 30 d’octubre en el Monestir de Santa Maria de la Valldigna (simat) se celebrarà la II MOSTRA PROFESSIONAL DE CONTACONTES “CONTESCOLTES”

  PROGAMA

Ahir va ser el meu natalici i m’enviaren aquest link,

doncs que m’ha fet així de feliç

Dani Miquel és una troballa i un trobador com el ferro… No puc estar-me de pensar en aquell llibre, l’Ocell de Foc, amb el Cec de Cabrera, Airtal, la joglaresa Matilde, en Roc Destraler, l’escarnidor d’ocells… Dani Miquel explica rondalles, romanços, contalles, amb un llenguatge exquisit, de fluïdesa envejable, carregat d’humor, de tendresa sense ser-ne melindre. És d’aquells productes del país que tornen a confirmar com patim els valencians, per traure tanta creativitat i tants homes bons: Miquel Gil, Pep Gimeno, Dani Miquel ara mateix, no són a canvi de res, ni plouen de la casualitat. Es feia acompanyar per dos músics dels quals no en sé el nom, ell afirnava que havia provat de trobar res millor, però que era això que havia pogut aconseguir finalment. Quin jorn…, el joglar, el trobador, el rondallaire, el romancer, el cec… La joia de diumenge anava plegant-se a l’hora de dinar però prou que hauríem continuat escoltant la viola de roda… Per molts anys. 

Amics i amigues cliqueu en la foto i voreu un video de la versió que hem fet de la cançó:

Serrra de Mariola