DANSA DEL VETLATORI

General 22 de octubre del 2008

per Francesc Martinez i Martinez

La dansa del vetlatori

(mare amb xiquet mort 1936, Pablo Ruiz Picasso)

Una criatureta està expirant; no importa de què: lo mateix té que l’enfermetat siga o no contagiosa. Els parents, les veïnes -estes més prompte que aquells- estan allí atenent el tendre malaltet, ajudant l’anguniada mare. Pega la criatura les últimes boquejadetes, i un plor desesperat ix del pit de la mare i les llagrimes li omplin els ulls. El pare en un racó, es torca els seus, seguit, seguit, soltant algun xanglot i estufit.

Però els parents i les veïnes, impàvits, els diuen molt convençuts, que no ploren, perquè el succés és motiu d’alegria

Perquè ara tenen als peus del senyor un àngel que pregarà per ells. Visten de blanc la criatureta i li posen una corona de flors blanques, de paper o de tela, amb fulles platejades. La col·loquen en una taüteta blanca, que posen damunt una taula tota vestida de blanc i rodejada de ciris sostinguts per canelobres de cristall. A on correspon la capçalera, pengen un quadro de la mare de Déu amb Jesuset al braç o del Sant Àngel de la guarda, sobre un cobertor també blanc, que tapa la paret.

Mentrestant s’estén la nova pel poble. En acabar de sopar acudeixen fradins armats de guitarres, guitarronet i octavilla, i fradines amb la canella ben llesta, i es mou el gran sarau. Vinga la guitarra i la ballada. I per a que músics i balladores puguen prendre forces, de quan en quan els passen el plat de figues seques i panses, ametles, rotlles, a voltes confitura, i sempre tramussos i cacau, la carabassa del vi i l’ampolla d’aiguardent.

El sarau sol ser en el portal, i si és d’estiu, en el carrer. Dins, en la cuina, la mare segueix gemecant i plorant al costat del seu fillet mort, i el pare, amb la cara seria, mira de reüll, ara la seva muller, ara l’albat, i adés els que es diverteixen al costat de la criatureta difunta. Quan la fadrinalla es cansa de ballar, ormegen jocs, conten rondalles, diuen falòries, i segueixen menjant i bevent.

En trencar el dia desapareix la borratxera i la concurrència es torna formal. No ploren, però tampoc no fan el boig. Més tard arriba el capellà amb capa blanca, i l’escola, que porta una creu també blanca, capa i creu aposta per al soterrar de les criatures, i que s’anomenen “dels albats”.

Després de dur l’albat al cementeri, desfilen tots per la porta de la casa, diguent “Siga norabona”, o “Per a be que siga l’àngel en el cel”. El pare, resignat, respon: “Déu que li ho pague”. 

CANÇONS DE VETLATORI

La dansa del vetlatori,

dones, vingueu a ballar,

que és dansa que sempre es balla

quan es mor algun albat.

En esta casa s’ha mort

un angelet molt polit,

però no ploreu per ell

que ja ha acabat de patir.

La mare i el pare ploren.

No ploreu pel xiquet, no;

que s’ha mort la criatura

sens saber que és el món.

Quin goig més gran que ha de tindre

la mare de l’albadet,

que se n’ha pujat al cel

i s’ha tornat angelet.