Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.

Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.

—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.

—Eeeeeh, Eeeeeh! —s’oïa en la fosca.

Sí que plorava un criançó, i ben prop.  Davall a pleret entre els oms. Se’l va sentir a la vora.

—Eeeeh, eeeeh!

A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.

— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!

Ella es compadia de tot car de l’infant , i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.

En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.

— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.

— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.

— Aiii!

La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.

Però Toneta era coratjosa —i desobedient també!—. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però cà!…

Això que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criaçó, va seguir la costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.

A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.

Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.

—Escolte, bona dona— digué Toneta sense poder estar-se’n.

La vellarda no va respondre, com si no l’hages oïda.

—Quin fred que fa aquesta nit!— que va prosseguir Toneta.

Res, la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.

—Escolte, escolte, bona dona! Sap que m’ha passat venint?

La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.

—Escolte, escolte— cridava ja anguniosa —He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava… i m’ha mostrat uns queixalots!…

La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:

—Són com aquestos?— preguntà.

I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!

Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una tela negra ho va tapar tot.

a les Barcelones.

A les 12:00 actuarem al pg Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Sant Antoni Mª Claret): Dani Miquel amb Josep Alcover i Rafa Solves (que tres) fent l’espectacle MUSIQUERIES.

El mestre sufí explicava sempre una paràbola en finalitzar la classe, però els alumnes no sempre n’entenien el sentit.
- Mestre -va dir un d’ells una vesprada-, tu ens expliques els contes però no ens expliques mai el seu significat…
- Et demane perdó per això -es disculpà el mestre-. Permet que en senyal de reparació et convide a una poma.
- Gràcies mestre -respongué afalagat el deixeble.
- M’agradaria, per tal d’obsequiar-te, pelar-te la poma jo mateix. Em permets?
- Sí, moltes gràcies -digué l’alumne.
- T’agradaria que, ja que tinc a la meva mà el ganivet, te la talle en trossos per tal que et sigua més còmode?
- M’encantaria, però no voldria abusar de la teva hospitalitat, mestre.
- No és un abús si jo t’ho ofereixc. Només desitje complaure’t. Permete’m també que la mastegue abans de donar-te’la.
- No mestre, no m’agradaria que feres això! -es queixà sorprès el deixeble.
- Si jo vos explique el sentit de cada conte -digué el mestre després d’una pausa-, seria com donar-vos per menjar una fruita mastegada.

Afortunadament els problemes greus de convivència als centre educatius suposen tan sols un 0’3 % del total de problemes que es detecten. Es ben cert, per altra banda que el clima a les aules no és el que era fa uns anys. Les circumstàncies aleshores eren diferents i portaria un estudi detallat enumerar-les ara totes,la qual cosa no és el meu propòsit.

El conseller d’Educació va sorprendre la setmana passada fins i tot als seus tècnics, que ni tan sols havien vist l’esborrany del Projecte de Llei que qualificarà al professorat com a autoritat. Un altra ocurrència? Més be una estratègia política. D’aquesta manera es segueix la línia del que planteja el PP de Madrid i alhora es desvia l’atenció sobre la falta de recursos en que conten les escoles i instituts valencians.

Amb aquesta iniciativa anem enrere en lloc d’avant, avui en dia els psicòlegs i pedagogs defensen models educatius on el professorat canvien els seus models d’ensenyament aprenentatge tenint en conte les situacions de partida dels alumnes, i en aquests models el més important és millorar les situacions preventives que possibiliten una millor conciliació de la vida familiar i laboral, una dotació de recursos complementària que encare els problemes des del nucli familiar, una tasca de coordinació entre professionals multidisciplinars, en fi tota una sèrie de mesures que impliquen més despesa en recursos educatius per a compensar desigualtats.

El terme autoritat a tots i a totes ens recorda un vocabulari obsolet i desfasat, en sentir-lo ràpidament l’assimilem amb privació, càstig, obediència cega, amb la màxima “d’això és així per què així ho dic jo”. Vivim en una societat moderna molt més complexa i on ja tenim moltes experiències de models comprensius que faciliten la integració de molts alumnes, això si, sempre amb dotacions de recursos suficients per a poder dur a terme els projectes.

Es clar que cal una revalorització de la tasca del professional, és veritat que hi ha molts professionals que mai han tingut cap problema, que saben resoldre els conflictes, és clar que cal que els jutges valoren les agressions al professorat com a delictes per què així ho especifica el mateix Codi Penal, però el camí per a entendre que el professorat és la peça clau del sistema educatiu i que per tant necessita ajuda per a millorar en la realització del seu treball és escoltar-lo, obrir la porta a les seues demandes i necessitats per a poder després obtindre uns resultats.

Ja tenim molts professors i professores que són una autoritat, que fan cada dia el seu treball de forma excel·lent, que motiven als seus alumnes i els engresquen per a que continuen estudiant, que són admirats i respectats per la comunitat educativa per què són un referent en els seus centres. Per a que altres també ho siguen no caldrà una Llei sinó un altra manera d’encarar les dificultats que cada dia tenen per a treballar de forma adient.

                                                                                                 Migue Puig, Febrer del 2010

Poema al sol i a la lluna

  (Dani Miquel 1-2008)

-Hola pirats com esteu, enamorats ja es veu,

quina fortuna…Quant que m’agrada la lluna. 

-He dormit en la pallissa (quina risa) amb el tio Caliu (que encara viu),

i ens a despertat un mussol…Quant que m’agrada el sol.

-Una gallina en sabates (barates), i un gos nugat en llonganisses (postisses),

i una dona vestida de dol…Quant que m’agrada el sol. 

-Qui em compra una barraca (barata) que la tinc a vora mar (per a pescar),

té un arbre amb una pruna…Quant que m’agrada la lluna.

-He vist a l’home del sac (per un forat), i va buscant la bolangera (per l’era),

perquè diu que la vol…Quant que m’agrada el sol. 

-El tribunal de les aigües (paraigües), ara reguem per goteig (quin mareig),

què s’ha fet de la sèquia moruna?.Quant que m’agrada la lluna.

-Demà menjarem paella (que vella), amb llenya de taronger (quin plaer),

ens caurà algun bunyol…Quan que m’agrada el sol. 

-Deu pometes del pomer (tot sencer), a poc a poc es van caiguent (ho fa el vent),

i sols queda una…Quant que m’agrada la lluna.

-El Miquelet de la Seu (quin museu), s’obert com una magrana (que gana),

i les campanes van al vol…Quant que m’agrada el sol. 

-Sequiol, poliol, caragol, verderol, col, juliol, trespol, portixol,

que acabe en una no hi ha ninguna…Quant que m’agrada la lluna, la lluna i el sol.  

Davant els devastadors efectes del terratrèmol que ha arrasat Haití, des de l’Assemblea de Joves Samarucs junt a altres organitzacions han programat un macro-concert per tal de recollir diners i d’enviar-los a les víctimes del sisme d’ Haití.  L’esdeveniment tindrà lloc divendres 12 de febrer a L’Alcúdia.

Per fer possible el concert, ha sigut necessari el suport  desinteressat i incondicional  dels grups de música, autors, amics i companys que han ajudat en l’organització i les qüestions  tècniques, així com el de la Creu Roja, i  l’Ajuntament de l’Alcúdia entre d’altres.

Els grups que previsiblement actuaran són els següents:

Xavi Castillo
La Raíz
Ender
Rapsodes
Bitches & Peaches
Xopi MC
Gàtaca
121 dB
Termofrigidus
Skalissai
Assekes
Dani Miquel
Òscar Briz
Toni de l’Hostal
Mollah Morgun (Senegalist Rapper)
Radioactivos
El Papado
Pau Alabajos
Cesk Freixas
DJs Conill&Pollastre
Col·lectiu ravero Komakino Valencia

El preu de les entrades serà de 10€, i a més la barra serà a preus populars. Cal destacar que tots els grups actuen de forma desinteressada per tal de recollir diners per a Haití i tots els beneficis que done el concert seran destinats directament a la Creu Roja.

Les iniciatives educatives que es plantegen lluny de motivar al professorat sols duen al descontent o al desconcert i a sobre ens dediquem a frenar la innovació.

És ben sabut  per tots i totes que les modificacions en les lleis provoquen canvis però molt lentament, i en el cas de l’educació encara més. Sovint parlem de la necessitat d’establir una continuïtat per a obtindre un resultat, i l’experiència en la major part dels casos ens dona la raó. Són molts els  exemples que coneguem de treball ben fet quan les circumstàncies permeten que es consolide un grup de treball estable i amb voluntat de millorar i canviar les situacions.

Ací al País Valencià llastimosament no podem dir el mateix. Hi tenim una Conselleria d’Educació amb un conseller al seu cap des de l’any 2004, temps més que suficient per a establir una dinàmica de treball que haguera consolidat millores en l’educació del nostre petit país, però seguim a la cua de l’estat en taxes de fracàs escolar i les iniciatives que es plantegen lluny de motivar al professorat sols duen al descontent o al desconcert.

El passat 13 de gener podia llegir al periòdic Magisterio una entrevista amb el Senyor Font de Mora, com sabeu el senyor conseller no ha volgut signar el conveni amb el ministeri Escola 2.0 que haguera permès que els alumnes de 5é de primària hagueren rebut un ordinador portàtil per a seguir les seues classes. Primerament ens vas dir que tenia comprovat que això podia provocar miopia, ara ja lluny d’aquell argument descabellat diu que és perquè el 95% dels alumnes ja utilitzen els ordinadors a casa, no sabem, això si, d’on ha extret eixes xifres. De tota manera caldria explicar-li al senyor Font de Mora que el que actualment es gasta en els Bono Llibres ho haguera pogut invertir en la compra dels ordinadors, que demà ja van a substituir als llibres de text i per això totes les editorials ja estan preparant-se per al canvi. No sap vostè que la diferència no es troba en tindre l’ordinador en casa sinó en un altra manera de treballar en l’aula on els alumnes segueixen les classes des del seu ordinador on alhora fan els treballs i es guarden les explicacions del professor per a després poder estudiar? Suposem que un conseller que autoritza compres de pissarres digitals que després no són compatibles amb el sistema Lliurex, un programa que ell mateix ha creat per a no pagar la llicència de Microsoft, no hi està massa al dia de com es van a emprar les noves tecnologies en les classes del segle XXI. Tal vegada no deuria de seguir retallant els pressupostos de formació del professorat i de innovació educativa si és que no vol que seguim a la cua de l’estat, deuria d’aplicar-se i estar per la llavor d’intentar millorar i modernitzar el sistema.

També li podríem dir al senyor Conseller que amb els 60.000 euros que porta gastats en els jutjats també haguera pogut modernitzar la connexió a internet de molts centres educatius, ja són moltes les sentencies perdudes per no voler reconèixer la titulació de Filologia Catalana, i un altre recurs sols comportarà mes despeses que seran diners que no arriben als contribuents. (El Pais,21.1.10)

Ja és hora de es pose a treballar de valent, ja és hora de que deixe de tirar balons fora, la culpa no és dels altres ni dels de Madrid, en un Ministeri que ja fa anys que no te les competències educatives en aquesta comunitat. Poses les piles, senyor conseller! el futur dels xiquets i xiquetes d’aquest país està a les seues mans i és de vostè la responsabilitat.

                                                                                                 Migue Puig, Gener del 2010

 Voleu conèixer-los amb nosaltres? Ara que estem en ple hivern és fàcil que l’hagueu vist…

Ell és discret, xicotet, i silenciós, però a l’hora és descarat doncs li agrada que el miren i quan el descobreixes et mira amb eixos ulls tan redons que sembla que t’estiguen saludant. Si et quedes quiet/a mirant-lo tal vegada se t’acoste i fàcil que si te’n vas vaja darrere teu. 

Li diuen pit-roig i amb això està tot dit, no li calen més explicacions… el seu nom ho diu tot. El podem trobar als parcs del poble, però també a la muntanya caminant amb xicotets botets que el fan encara més graciós.

El coneixies? Al País Valencià venen a  l’hivern i se’n van quan ve la caloreta, així que anem a aprofitar de la seua visita per a conèixer-lo.

Al nord d’Europa estan acostumats a menjar de la mà de les persones, mira si seria bonic que els d’ací també es confiaren i ens poguérem fer amics! Voleu que ho intentem?