Dani Miquel va presentar el seu nou espectacle “Els barrets de Valor” el passat 26 de desembre a Algemesí. La Casa Cantonera es va omplir de xiquetes, xiquets i majors que van gaudir amb la música i les titelles amb que Dani Miquel explicà les Rondalles Valencianes d’Enric Valor
Presentació de les composicions musicals de Dani Miquel per als Dimonis Enroscats de l’Alcúdia. Acta inaugural de l’exposició commemorativa del 1er aniversari dels Dimonis Enroscats.Intepreten Dani Miquel i la Colla la Rosca.(11/01/08).
Amics i amigues “els barrets de Valor” ja està enllestit i preparat per a passejar pel país. Ací va una mostra d’una de les rondalles que contaré, en aquest casa la cantaré: el conte de Joan Ratot. M’he aprofitat dels meus amics de BULLENT, i m’han deixat els dibuixos del conte que els ha dibuixat Antoni Laveda per a que els puga utilitzar.
JOAN RATOT
Joan Ratot era un rat manifasser
Per no fer cas a la dona s’ha caigut dins d’un calder
Tenia curiositat…Va morir escaldat.
Quan la dona torna a casa, veu que Joan Ratot s’ha mort
es tira les mans al cap i aclama .Ui que fort!
Tota trista s’ha quedat…A plorar s’ha posat.
Un pardalet que volava
La va vore que plorava
I per solidaritat…El bec s’ha trencat.
Poc després passa un corb i li han dit:
-La rateta està molt trista per què ha mort el seu marit.
El corb per fer-li costat… Un ala s’ha tallat.
Un bou de Barcelona que venia molt tranquil
Per què sap que a Catalunya ja no corre cap perill
Li han contat el que ha passat…I les banyes s’ha arrancat.
La figuera mira al bou
i ha vist que no te banya, diu: -Pobret quina castanya, això cou!.
Però el bou li ho ha contat…La figuera s’ha esgallat.
I una font que brollava
quan va vore el que passava
I per solidaritat…La font s’ha assecat.
Una xica molt bonica que portava un canteret
Quan arriba a la font es troba que el riu va sec
Se n’ha assabentat… i el cànter ha reballat.
I així les desgracies van anar
Enganxant-se com cireres. En Castalla va passar.
Quina barbaritat…Com està la humanitat!
Amics i amigues el proper diumenge (el rei que es penge!) dia 3 d’octubre, es fa la festa de la lactància materna als jardins dels vivers a la noble ciutat de València.
Allí CANTARÉ cançons per a relaxar al públic…i després: TOTS I TOTES A MAMAR!.
En desembre del 2004, vingué Labordeta a La casa de la cultura del meu poble (l’Alcúdia) per cantar el seu repertori. Ell sol amb la guitarra i deu dits com botifarres, es posà a cantar i a contar la seua vida la seva història la seua música. Ja el coneixia abans i tenia moltes ganes de vore’l en directe (com també vaig tindre l’oportunitat de vore a Paco Ibañez en una altra ocasió). Personalment vaig aprendre lo gran que és una persona quan tot ho fa senzill, quan les coses li ixen de lo més profund del seu cor…que és el lloc on viu la realitat.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día en que todos…
Sonarán las campanas
desde los campanarios
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
Dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día en que todos…
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que empujarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.
Ya ves, que vamos avanzando, cumpliendo este camino. No lo sé, ya ves.
Ya ves, que vamos recordando, creciendo hacia el ocaso. No lo sé, ya ves.
Ya ves, qué pálidas palabras se pierden en la noche sin hallar solución.
Ya ves, que hemos ido surgiendo de inciertas y duras voces de desesperación.
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.
Ya ves, que fuimos agrietando los muros mantenidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, que estamos añorando unos niños perdidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, qué voces diferentes se cruzan en el alba buscando la verdad.
Ya ves, que fuimos puente herido, de abrazos detenidos, por ver la libertad.
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.
Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d’un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l’arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.
—Eeeeeh, Eeeeeh! —s’oïa en la fosca.
Sí que plorava un criançó, i ben prop. Davall a pleret entre els oms. Se’l va sentir a la vora.
—Eeeeh, eeeeh!
A l’esmortida claredat d’un fanal d’oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d’un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l’abandonat.
— Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot car de l’infant , i ja pensava d’endur-se’l a sa casa.
En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
— Oh, si te dentetes! —exclama admirada la fadrina.
— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d’impudícia i de maldat.
— Aiii!
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa —i desobedient també!—. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però cà!…
Això que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criaçó, va seguir la costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.
—Escolte, bona dona— digué Toneta sense poder estar-se’n.
La vellarda no va respondre, com si no l’hages oïda.
—Quin fred que fa aquesta nit!— que va prosseguir Toneta.
Res, la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
—Escolte, escolte, bona dona! Sap que m’ha passat venint?
La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.
—Escolte, escolte— cridava ja anguniosa —He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i ja parlava… i m’ha mostrat uns queixalots!…
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang:
—Són com aquestos?— preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una tela negra ho va tapar tot.
Here is the Music Player. You need to installl flash player to show this cool thing!
